Pa, vi i oli. L’essència de la dieta mediterrània, compartida per ibers, celtes, grecs, romans, bàrbars i àrabs es basa en aquest trident. Una combinació d’aliments senzilla, variada i equilibrada que al llarg dels segles, i sense perdre la identitat pròpia, s’ha anat enriquint amb l’aportació i el mestissatge de cultures mil·lenàries.

 

Així, des d’Orient Pròxim i Mitjà van arribar els cereals, les llegums i moltes fruites i verdures com la pastanaga, la ceba o la poma. Des d’Europa, la col o els espàrrecs. D’Orient Llunyà, els cigrons o l’albergínia. Del Sud-est asiàtic i Oceania, l’arròs, el pebre o la canya de sucre. D’Àfrica, el meló. D’Amèrica, la patata o el tomàquet.

L’existència d’aquesta alimentació és deu, en bona part, a les característiques del territori, sec i accidentat de la conca del Mediterrani, on l’olivera, la vinya i els cereals s’adapten a la perfecció. Hortes i petits boscos complementen el paisatge, juntament amb un clima càlid.

 

Des del 2010 la dieta mediterrània és considerada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Una de les motivacions de la candidatura, presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, era protegir aquest saludable model alimentari enfront dels canvis socioculturals fruit de la globalització.