Plats tradicionals
Arròs a la cassola
L’arròs a la cassola és el típic plat del dijous a tota Catalunya. Hi ha moltes variants d’arrossos a la cassola, i els ingredients varien segons la temporada en què ens trobem. A la primavera, per exemple, s’hi sol posar mongeta tendra. Si mateu el pollastre, sobretot de pagès, s’aprofita la mateixa sang fregida per afegir-la a l’últim moment. A la tardor s’hi solen posar quatre bolets, o també peix, el que hi hagi: calamars, musclos, escamarlans, etc. Es fan arrossos de totes menes: de peix, de- colomí, de tudó, de cabra de mar, d’espardenyes, amb garoines, amb conill, sec, amb bacallà, de bugia, de peix blau, etc. Es pot acabar el plat amb una picada feta amb alls, julivert i fetge de pollastre, conill, o fins i tot, de rap. L’arròs a la cassola era antigament la menja dels casaments i festes majors, i, encara avui dia, es fa el que s’anomena familiarment l’arrossada.
Carn de Perol
La carn de perol és una amanida d'hivern típica el dia de la matança del porc que es fa extensiva a tota la temporada. Originàriament es bullia (i encara es fa en algunes cases) al perol de coure les botifarres; s’obtenia una carn de perol saborosa i aromàtica, potser massa gustosa i tot per als gustos més refinats d'avui dia.Actualment hi ha diverses carnisseries que en serveixen durant tot l’hivern, tot i que la gent té el costum d’encarregar-la el dia que es fan botifarres. Amb els mateixos ingredients trinxats i afegint-hi cotna i altres ingredients, s'emboteix i s'obté la botifarra de perol, que es cou esparracada amb fesols.
Cargols a la llauna
Menjar cargols a la llauna no és una cosa moderna, ja fa molts anys que es crien i consumeixen. De fet, es té proves que ja en l’època dels romans es consumien.
És una recepta típica catalana que depenent de la zona de Catalunya es prepara d’una manera o d’un altre. Existeixen les variants de Lleida, Girona o Tarragona.
La podem fer amb tomàquet, amb salsa o amb allioli i els podem cuinar a la brasa o al forn.
Aquest plat és especialment típic de les terres de Lleida, on organitzen des del 1980 l'Aplec del Caragol de Lleida. L'Aplec del Caragol, que té lloc la segona quinzena de maig, és la festa més multitudinària de Lleida i un dels esdeveniments ludico-gastronòmics més importants de Catalunya. Durant tres dies, milers de lleidatans repartits en un centenar de colles disposen d'una parcel·la als Camps Elisis per consumir unes dotze tones de caragols. Els visitants poden gaudir de la zona de restauració habilitada al mateix recinte per tastar diferents receptes a un preu popular.
Coca de recapte
En un sentit ampli de la paraula, recapte fa referència a qualsevol provisió de coses de menjar, d’aliments que han sobrat o d’aliments que s’han recaptat per les cases (sovint en èpoques de festes, cants, etc.). Així, doncs, els ingredients que intervenen en el recapte són diversos, sobretot verdura, carn i peix en conserva, com les arengades. A Lleida, a la coca de recapte se l’anomena cutxipanda o catxipanda.
Aquesta particular coca es consumeix i s'elabora a totes les províncies de Catalunya, encara que , segons diuen, a cada poble tenen la seva pròpia personalitat i elaboració, essent Lleida el lloc on ha aconseguit la seva màxima plenitud i reconeixement. De fet, és una massa de pa, amb una mica d'oli, igual que la que podem fer per a una base de pizza, on a sobre col·locarem tota mena d'ingredients com pebrot i/o albergínia escalivats, tonyina, pernil serrà, ou dur, ceba, botifarra, llonganissa crua, sardines, olives, tomàquet, arengades, anxoves, bolets de temporada, etc...Sempre ben regada amb oli d'oliva verge, un dels productes més emblemàtics de la nostra gastronomia.
Escalivada
L’escalivada és una amanida molt popular tant a les cases com a la majoria de restaurants de cuina catalana, sobretot en els mesos freds. Escalivar vol dir coure directament un producte sobre les flames o en unes brases de carbó.
L’escalivada es pot fer molt simple, amb ceba, pebrot i patata, o ben composta, afegint-hi carxofes, calçots, tomàquet, anxoves o arengada.També s’hi pot afegir un gra d’all trinxat, un ou dur o bacallà esqueixat.
Escudella i carn d'olla
L’escudella era antigament el plat d’hivern de cada dia a tot Catalunya i per Nadal se’n feien versions més completes. Els ossos de porc normalment s’hi posen salats prèviament perquè donen un gust molt saborós. Podeu trobar-los a moltes carnisseries o cansaladeries.
Normalment, se sol menjar primer l’escudella i, tot seguit, la carn d’olla. Hi ha qui l’amaneix amb un raig d’oli i l’acompanya amb una amanida de ceba, bitxo confitat, col en vinagre o pebrot vermell escalivat.
Faves a la catalana
És una recepta molt senzilla i una de les més famoses de la cuina catalana. Típica de la primavera, quan tenim les faves tendres als horts. Aquestes faves a la catalana sempre quedaran més bones si són collides, tretes de la tavella i menjades. Per això, encara avui dia, hi ha qui fa menjades perquè aprofita un dia per collir-les i cuinar-les, i l’endemà es mengen. Hi ha qui hi posa vi ranci i un raig d’anís, costelló de porc, bufa o un peculiar embotit que es fa a la Garrotxa, el piumoc o sac d’ossos. També s’hi poden afegir uns pèsols.
Fricandó amb moixernons
El fricandó és segurament un dels plats més coneguts de la cuina catalana. Llibres de cuina antics com Avisos y instrucciones per lo principiant cuyner, ja ens mostren la seva presència al voltant del primer terç del segle XVIII. Les carns de vedella que es poden utilitzar per fer el fricandó són diverses, però sempre peces que necessitin certa cocció. Llata, jarret, tapa plana, crostó i carn de la cuixa en general. S’han de tallar filets petits i aplanar-los amb un cop de tallant, operació que us pot fer el vostre carnisser de confiança. No confongueu els moixernons amb els cama-secs, ja que normalment al mercat es poden confondre aquests bolets assecats. Tots dos són bolets de primavera. El fricandó admet alguns canvis de la recepta original, que només porta vedella, ceba, farina, vi ranci o vi blanc i moixernons. Hi ha qui afegeix uns daus de cansalada al sofregit. S’hi poden afegir algunes herbes aromàtiques com farigola, sajolida, orenga, marduix, canyella, etc. Fins i tot, un xic de xocolata amargant a la picada. Si no disposeu de moixernons perquè no n’és temporada, els podeu substituir per ciurenys, rossinyols, escarlets, llenegues o fredolics, per exemple. Com tots els guisats, és recomanable menjar-lo després que hagi reposat unes quantes hores, fins i tot al cap d’un parell de dies.
Mona de Pasqua
La mona de Pasqua és una tradició ben viva que acumula segles d’història i que ha anat evolucionat al llarg del temps.
La mona tradicional és un pastís en forma de tortell, de coca ensucrada, amb ous durs. La tradició es mantenia, històricament, fins que els fillols rebien la primera comunió. La presència de xocolata a la mona és una incorporació moderna, introduïda a Barcelona entorn del 1930. L’origen de la paraula “mona” no és clar; podria procedir del l’àrab, el llatí o el grec; però en qualsevol cas es refereix a un “regal” o “ofrena”.
L’encarregat de regalar la mona és el padrí, una figura que es manté vigent però que tenia encara més rellevància en el passat.
La Pasqua és el moment més rellevant del calendari cristià, que commemora la resurrecció de Crist, després de la seva passió i mort per crucifixió. És el moment amb què culmina la Setmana Santa i acaba la prohibició de menjar carn, llet i ous que regeix la quaresma. Per als cristians, és un moment de joia i alegria que també coincideix amb la celebració de l’arribada de la primavera.