Productes catalans
Pa de pagès català
El Pa de Pagès Català és un pa de pagès elaborat a Catalunya certificat amb una indicació geogràfica protegida des de l'any 2013.
Es defineix com un pa tradicional, rodó, de crosta cruixent, molla tendra i alveolat gran, on com a mínim el format es realitza de forma manual. Tot el procés es realitza seguint una elaboració tradicional, amb fermentacions lentes, coent sempre les masses en forns de solera refractària. Es comercialitza en formats de 250 grams, mig quilo o 2 quilos.
Calçots de Valls
Els calçots són un tipus de ceba tendra més suau que la comuna i amb poc bulb. Són així i reben aquest nom perquè mentre creixen es calça terra sobre la planta, perquè quedi allargada i sense brots. Els calçots són un tipus de ceba tendra més suau que la comuna i amb poc bulb. Són així i reben aquest nom perquè mentre creixen es calça terra sobre la planta, perquè quedi allargada i sense brots. Els calçots es consumeixen normalment durant els mesos de gener, febrer i març, i es couen amb llenya provinent de sarments. Es fan directament sobre la flama viva, i es mengen acompanyats d'una salsa típica, anomenada salvitxada o salsa de calçots (feta de tomàquet escalivat, ametlla, nyora, all i oli), o bé amb salsa romesco. L'origen es remunta a finals del segle XIX, quan un camperol anomenat Xat de Benaiges, de Valls, va posar casualment les cebes al foc. Unes dècades després, el consum de calçots es va estendre fora de la comarca de l'Alt Camp, d'on és originari (Tarragona). Els calçots estan actualment registrats com a Indicació Geogràfica Protegida per la Unió Europea. Normalment, es mengen en trobades anomenades calçotades, on són l'aliment principal i arriben a consumir-se'n centenars. La calçotada més important de Catalunya té lloc a Valls durant la Festa de la Calçotada, el darrer diumenge de gener. En aquesta festa centenària, a més de menjar les cebes, es fan tres concursos: de cultivadors de calçots, de salvitxada i de menjadors de calçots.
Ratafia de nous
La ratafia és un dels licors macerats en aiguardent més remarcables de les comarques gironines, Osona i, per extensió, la resta de Catalunya.
La barreja de nous tendres, herbes, fruites i espècies (fins a un centenar) en fa, certament, un licor de mil sensacions.
Al paladar, hi podeu trobar un inconfusible sabor anisat amb regust de fonoll i menta. La ratafia té un origen eclesiàstic, si tenim en compte l’estreta relació històrica que hi ha hagut en tots els indrets entre cerveses, begudes destil•lades i Església. Almenys fins al segle XVII, els licors (dits llavors medecines) eren pràcticament un monopoli dels monestirs, on eren elaborats.
Una de les històries ve de la mà de Jacint Verdaguer. Va escriure, a la Rondalla de la ratafia que el nom de la ratafia ve del llatí rata fiat, brindis amb el qual s’assenyalava la ratificació d’un acord. La rondalla explica que tres bisbes, reunits després d’aconseguir posar-se d’acord, van demanar alguna cosa per beure al masover, ja que tenien la gola ben seca de tant discutir. El masover els va oferir una beguda anònima que els va agradar d’allò més. En veure que no tenia nom, els bisbes van decidir batejar-la amb un nom inspirat en la signatura del tracte, rata fiat (‘ratificat’ o ‘queda firmat’).
Castanyes torrades
Les castanyes torrades són típiques el dia de Tot Sants, quan les famílies s’ajunten a la vora del foc per coure carn a la brasa, fer-hi les torrades amb un gra d’all i prendre castanyes a les postres. Hom llença fins i tot un bon raig d’anís dolç al porró d’aigua per tal de donar un aroma especial a les castanyes.
Quan s’ajunta una bona colla, arriba el moment de fer la castanyada, per a la qual caldrà una torradora grossa i un bon foc. Per fires, a la ciutat de Girona n’hi ha moltes torradores, que desen una flaira tardorenca pels carrers.
És important que les castanyes siguin de la temporada, acabades de collir o de fa quatre dies, ja que són més fresques, estan més plenes d’aigua i són més tendres. Si són velles, és millor bullir-les.
Llonganissa de Vic
La llonganissa de Vic és un dels embotits més arrelats a Catalunya i, sobretot, un dels més coneguts arreu del món, arran la seva presentació a l’Exposició Internacional de París del 1857.
Avui dia és un dels signes d’identitat més senyers de la Plana de Vic, on compta amb una tradició venerable que es remunta, com a mínim, al segle XIV. No endebades, disposa d’Indicació Geogràfica Protegida i tan sols es pot comercialitzar amb una etiqueta que ho acrediti. La seva producció està molt controlada, fins al punt que a Vic només n’hi ha vuit productors.
La decisió d’atorgar una indicació geogràfica específica respon, principalment, al clima particular de la Plana. Envoltada de muntanyes, hi abunden les boires i el fred, que influeixen al procés de maduració de la llonganissa i li donen un sabor exclusiu i peculiar.
La llonganissa només s’elabora amb carns magres de porc seleccionades, sal i pebre negre, mesclades amb cansalada tallada a daus i macerades en fred durant uns dies.
Un cop la carn ha estat embotida, es posa a secar durant un mínim de 45 dies. Al llarg d’aquest temps, la carn genera una flora típica, de color blanquinós, que li atorga l’aroma i el sabor característic.