COMUNITAT I CULTURA SORDA
JOSEP ALBIOLS
Va néixer a Masdenverge (el Montsià, Tarragona) el 1923. En 1937, a causa de la mort del seu pare, va ingressar a la Casa de la Caritat de Barcelona.
Durant la seva estada es va relacionar molt amb el grup de sords que vivien allà atesos pel mossèn Josep Baró i es comunicava amb ells en Llengua de Signes amb gran agilitat. Després va estudiar el batxillerat en el Col·legi dels Jesuïtes de Casp. També va ser un gran jugador i davanter del primer equip de futbol de la Casa de Caridad i va estar a punt de ser fitxat pel Real Club Esportiu Espanyol.
El 1943, va ingressar en el Seminari de Barcelona per a realitzar estudis de Filosofia i Teologia. El 1949, va ser ordenat sacerdot pel bisbe Monsenyor Gregorio Modrego. Va celebrar les seves noces d'or sacerdotals amb un gran homenatge que se li va dedicar per la seva labor apostòlica, sent assessor religiós de l'Escola Municipal de Sords de Barcelona, del Centre Fonoaudiológico José M. de Porcioles, de l'Institut Català de Sordmuts i participant en molts actes litúrgics, a més de dirigir exercicis espirituals per a sords. Era coneguda la seva gran amistat amb el professor i director Francisco Tortosa Peidró, amb qui va compartir moltes hores de labor educativa per als joves sords.
En 1954, va ser nomenat vicari de la parròquia de Santa Teresa del l'lnfant Jesús on va atendre les persones sordes catòliques fins a la seva jubilació en 1993. Va morir deu anys més tard, en 2003, a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.
MARCOS ANAVI
Va néixer a Iugoslàvia en 1908, d'origen jueu, encara que sempre manifestés sentir-se espanyol. Va morir el 1989, als 81 d'edat, causant gran impacte a Barcelona on residia, ja que era un home molt benvolgut i estimat per tots.
Va ser soci de les tres associacions barcelonines SSMSC, CSB i CERECUSOR. El 1917 es va crear el primer Club Esportiu de Sords a Espanya, el Club Esportiu de Sords de Barcelona i molt temps després va ser un dels forjadors en la constitució del Comitè Espanyol d'Esports Silenciosos, dependent de la llavors FNSSE. (Federació Nacional de Societats de Sordmuts d'Espanya, actualment és la CNSE), però ja no depèn de la CNSE. El Comitè Espanyol es va crear el 1949; el primer president va ser L'Anavi i ho va ser fins al 1959. I que, després, la presidència va ser per José Luis Peñacoba fins al 1972.
Finalment, Marcos Anavi, als seus 81 anys, va morir de resultes d'un accident de circulació a Barcelona. La seva mort va causar un gran impacte, ja que era un home molt valorat i benvolgut. Al llarg de la seva vida va emigrar a diversos països per motius laborals: a Iugoslàvia, Suïssa, França, Turquia, etc., i sempre va estar molt unit a la seva dona, l'admirable Marina Ber. No van tenir fills i el seu caràcter senzill i jovial, feia que aparentés molts anys menys, tenint sempre una actitud amigable amb persones de totes les edats.
ANGEL CALAFELL
Àngel Calafell va néixer el 1909 i morí el 1988.
Era una Persona Sorda que lluitava pels drets de les Persones Sordes. Personatge molt catalanista, fou el president d'algunas grans associacions catalanes.
Ajudà a crear associacions en tot el territori espanyol amb gestions necessàries com l'elaboració d'actes fundacionals i estatuts, i assesorava el funcionamient de l'associació dins del matei Estat.
Al moment de la creació de la Federación Nacional de Sordomudos de España (FNSSE, ara CNSE) participà potencialment «per encendre lels motors» i posteriorment impulsà la Federación Española de Deportes de Sordomudos.
L'any1978 fundà la Federació d’Associacions de Sords de Catalunya, primera
federació autonòmica d'Espanya, que actualment rep el nom de Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA) i està formada per una treintena d'associacions de sords catalans a més de les entitat col·laboradores.
L'herència dels seus manuscritos reflexa la seva implicació vital en pro de la lluita pels drets de les persones sordes en èpoques polítiques difícils (República, Guerra Civil, Dictadura, Posguerra, Democràcia). Tot i el seu fort caràcter inconformista, amb una clara ideologia catalanista i federalista, es converteix en l'entranyable avi català, per la seva llarga barba i el seu aspecte d'apòstol iprofeta; a la resta d'Espanya se'l coneix pel seu seny català..
JORDI CARNÉ
Va néixer a Manresa (el Bages, Barcelona) al 1923 i va morir a Barcelona al 1992. Mereix especial esment que, en el 1937, quan a penes comptava 14 anys, va començar a interessar-se d'una manera ja científica pel vol de tracció humana i va construir el Rosella que tenia una envergadura de 10 metres; 4,4 metres de longitud, 2,5 d'altura i 30 metres quadrats de superfície alar. Pesava en buit 19 quilos.
Carné va arribar a construir més de 65 avions sense motor, propulsats per la força del pilot. L'any 1951, va inventar l'ala delta, un artefacte amb el qual volen infinitat d'aficionats de tot el món, però en l'època en la qual Carné ho va dissenyar, ningú es va atrevir a provar-ho i la fama se la va emportar un enginyer de la NASA d'origen italià, Francis Rogallo, que ho va llançar en 1962, onze anys després que Carné ho creés, així que la fama i els diners van ser per a Rogallo. Carné, a més, va pintar diversos quadres a l'oli i com els propis mestres asseguraven, si s'hagués dedicat de ple a pintar podria haver estat un gran artista. No obstant això, no va voler donar a conèixer aquesta faceta de la seva personalitat perquè ell es considerava inventor. Més tard es va traslladar als afores de Barcelona, a Sabadell. En una antiga fàbrica de teixits rodejada de diverses grans naus, va guardar el Rosella. El problema va ser que el Ministeri de l'Aire no li va autoritzar a efectuar les proves amb el Rosella.
JAUME CLOTET
Va néixer el 24 de juliol de 1822 a Manresa (el Bages, Barcelona) i va morir el 4 de febrer de 1898 a Barcelona.
Va realitzar els tres primers anys d'estudis amb els jesuïtes a la seva ciutat natal. Posteriorment, va partir a Barcelona per estudiar retòrica i filosofia en l'Institut de Segon Ensenyament de la Universitat de la mateixa ciutat. Als 17 anys va ingressar en el Seminari barceloní, on va cursar estudis eclesiàstics, que va acabar a Vic. Aviat va ser nomenat vicari de Castellfolit del Boix (el Bages) i, en 1847, ecònom de Santa Maria de Civit. Clotet es va dedicar a la catequesi i l'atenció pastoral de persones sordes.
El 1850, arran d'una obligada convalescència per una operació de genoll a Barcelona, Jaume Clotet va aprofitar el temps de repòs per a aprendre els signes bàsics gràcies a les lliçons que va rebre d'un sacerdot de l'Oratori de Sant Felip Neri. Fruit també dels seus bons dots com a observador, Clotet es va fixar bé en com signaven les persones sordes. Tot això va fer possible que es convertís en un instructor de nens sords per a ensenyar-los catequesis i que escrivís les primeres obres pedagògiques de Catalunya en què s'estudiaven els signes de les persones sordes.
Va escriure uns consells per a entendre i fer-se entendre amb signes (1866) i el "Catecismo de los mudos" (1870). No va ser sinó en 1890 quan, després de refondre i ampliar els opuscles anteriors, va fer estampar "El catequista del sordomudo ignorante", la “Tercera part del qual” conté un vocabulari castellà-(proto)-LSC amb més de 300 entrades. El 1885, estant molt malalt i gairebé cec, va ser destinat a la Casa Missió de Gràcia (Barcelona), on va morir.
El 1960 les seves restes van ser traslladades des del cementiri del Poblenou, a l'església del Inmaculat Cor de Maria de Barcelona i el seu procés de beatificació es va iniciar a Barcelona i Vic el 10 d'abril de 1964. Finalment, el 13 de maig de 1989, Joan Pau II ho va proclamar venerable.
EDUARD COSTA
De 1918 a 2014, sord i professor de dibuix. Va néixer en 1918 a Castellterçol (el Moianès, Barcelona). Als 5 anys d'edat, els seus pares es van adonar de la seva passió per la pintura.
Dos anys després, després de mudar-se a Barcelona, ell va començar a anar a les Llars Mundet i més tard va ingressar en el col·legi de la Puríssima de Sordmuts i cecs. En aquest col·legi continuava pintant i va disposar d'un professor que li va ensenyar a millorar la seva tècnica.
Seguidament, segons ell, “Un dia va venir un senyor i em va comprar un quadre. I vaig continuar pintant i em compraven més quadres. Així que vaig preparar un bon nombre de quadres i vaig fer una exposició en una sala de Barcelona, en la qual me'ls van comprar tots." A causa de l'èxit de les seves obres, va continuar exposant-les en diversos llocs de Catalunya.
Va exercir com a professor de dibuix i pintura per a alumnes oïdors a l'Ajuntament de Castellterçol, una trajectòria professional que va durar 30 anys. Sent jove, va conèixer a persones relacionades amb l'art, com Pedro Segimon i Jordi Carné, els qui van destacar per la seva habilitat en la pintura. En qualitat de decorador, va realitzar projectes d'interiorisme en cases de famosos, per exemple, Ladislao Kubala.
És un dels artistes que ressenya el Diccionari Biogràfic d'Artistes de Catalunya, dirigit per Josep Francesc Ràfols (1951). Va exposar i va publicar les seves obres en diversos museus d'Espanya i va morir en 2014, amb 95 anys, en el seu Castellterçol natal.
JOSEP FARRÉS
Va néixer a Ripoll el 1918 i va morir en el mateix municipi el 2009. Va quedar sord a causa d'un accident domèstic.
Quan tenia sis anys, va cursar els seus estudis a l'institut català de Sordmuts de Barcelona. El 1927, a l'edat de 9 anys, el seu pare Josep Farrés Vilarrasa li va portar a un col·legi d'oïdors, coincidint amb el final de la 2ona República Espanyola.
El 1932, Farrés va començar a treballar com a xocolater en l'empresa Sirvent i més endavant, com aprenent de fonedor de ferro. Quan va finalitzar la Guerra Civil, va conèixer a una dona sorda de Girona sorgint així la idea de crear una societat de sords i juntament amb Àngel Calafell, que era a la Casa del Sordmut de Barcelona, el van dur a terme.
Josep Farrés, al costat d'Enrique Gil, van ajudar a crear l'Associació de Sords de Vic. Josep María Farrés (fill) i Fina Arqués Masoliver van començar a fer les tasques de secretaria i amb la col·laboració d'Àngel Calafell, van fundar la Llar del Sord de Ripoll i Comarca. El 1991, la CNSE li va lliurar una medalla d'or per la seva trajectòria com a president.
JUAN FRIGOLA
Va néixer a Barcelona el 1934 i va morir al 2018, a l’edat de 84 anys. Va estudiar en el col·legi Institut Educatiu de Sordmuts i de Cecs dirigit per les Germanes Franciscanes de la Immaculada Concepció.
La seva primera professió va ser de sastre als 14 anys, en l'empresa que regia la seva família i on ell era l’únic sord. Ja de gran es va casar amb la seva esposa, Carmina Segimon, que era una actriu sorda, procedent d’una família d’artistes sords: el seu germà, Josep Mª Segimon (cineasta sord) i el seu pare, Pedro Segimon Cisa (pintor sord); ambdós es van convertir en el respectius cunyat i sogre de Juan.
Va començar a involucrar-se en el moviment associatiu als 18 anys. Al 1950 va ocupar càrrecs directius en l'Acció Catòlica de Sordmuts de Barcelona (actual CERECUSOR) i també a ASU (Cercle Artistes Sords Units). A més, va ser el primer professor de Llengua de Signes Catalana, l'any 1978. També va ser fundador de l'Associació de Professors de Llengua de Signes Catalana (APROLSC-1996). Al 1987 va publicar el primer diccionari castellà-català LSC, Llenguatge de Signes Manuals juntament amb el doctor Jorge Perelló, el qual acudia a les seves classes com a alumne de LSC i havia escrit diverses obres de caràcter científic referents a la sordesa.
Té dues grans passions, el teatre i el cinema i compte en el seu haver amb diverses creacions fílmiques com, per exemple, Dotze homes sense pietat i Fra Ponce de Lleó. Juntament amb Carmina van tenir 6 fills. A l'edat de 80 anys, la Junta Directiva de la FESOCA, va aprovar unànimement la decisió d'atorgar-li un guardó per haver estat el primer professor de LSC sord. Com a curiositat, cal dir que Juan va tenir diverses aficions entre les quals destaquen el col·leccionisme de cactus, segells i monedes. També es va dedicar a la cura i cria d’ocells canaris.
ÁNGEL GARAVILLA
Va néixer sord a Mungia (Biscaia) el 1906. El seu avi José Garavilla, va ser fundador de les Conserves Garavilla, més conegudes avui per la marca «Isabel». Va estudiar al col·legi de Sordmuts de Deusto (Bilbao).
Més tard, en l'estudi taller que el pintor Julián lbañez de Aldecoa tenia a Lekeitio, va aprendre les tècniques del color. L'etapa d'aprenentatge amb Julián lbáñez, va influir en les seves primeres obres, així com Pelayo Olaortua i els germans Zubiaurre, aquests últims sords com ell.
Va arribar a pintar més de 700 quadres. Entre el 1928 i 1934 va col·laborar amb la Junta del Patronato de l'Hospital-Asil San José de Mungia, donant algunes obres per a la tómbola amb la finalitat de recaptar fons per a aquest Patronat. El 1930 va presentar a l'Exposició Nacional de Belles arts de Madrid una obra amb el títol Remeros, que va causar una gran admiració i va mostrar a Garavilla com un consagrat pintor. Després de la Guerra Civil (1940) va fixar la seva residència a Barcelona i va contreure matrimoni amb Águeda Sanjuán, també sorda, el 1942.
Encara que fins llavors havia pintat quadres de temàtica basca, a partir d'aquest moment va introduir escenes de gitanos, de vilatans, mariners i paisatges, etc. i a més va realitzar molts retrats fotogràfics. Les seves obres van ser exposades a Espanya, França, els EUA, Veneçuela, etc. Als 49 anys va contreure una malaltia que no li abandonaria en sis llargs anys, fins a la seva defunció en 1961. Va ser enterrat en el cementiri barceloní de Montjuïc.
ELISA ISABEL GONZÁLEZ
Va néixer a La Orotava (Tenerife) el 1914 i va morir a Santa Cruz de Tenerife el 1967. Filla d'una família de llauradors hisendats, va ser la menor de set germans, sent sorda de naixement. El seu pare va ser, durant molts anys, jutge de pau i alcalde pedani.
Quan només tenia 4 anys va perdre a la seva mare i als 15 anys, al seu pare. Va assistir a classes al Colegio de la Pureza al Puerto de la Cruz i, més tard, en La Milagrosa de La Orotava. Eren els anys immediats a la Guerra Civil i la possibilitat d'estudiar afora era molt escassa, però assabentada de l'existència de l'Institut Educatiu de Sordmuts i Cecs, es va traslladar a Barcelona i, més tard, va perfeccionar la seva formació a la Association Saint-Vincent de Paul de Montpellier (França).
A la fi de l'any 1956 va tornar a Tenerife convertida en educadora de sords. Va començar a exercir la seva nova labor de professora amb molta il·lusió, encara que els començaments van ser molt durs, perquè estava sola i disposava de pocs recursos. Després de deu anys de lluita, va aconseguir una casa a Viera y Clavijo, a Santa Cruz de Tenerife, gràcies a una subvenció i les quotes de socis protectors.
Va fundar la Asociación de Sordomudos de Tenerife. Era una dona inquieta i de les seves virtuts, que van ser moltes, es van beneficiar molts sords de tota la zona. Un altre dels seus assoliments va ser la fundació d'un col·legi per a nens sords a Santa Cruz de Tenerife, un projecte la materialització del qual ja no va ser a temps de veure. Un carrer de la capital de Tenerife recorda el seu nom i ret homenatge a la seva vida.
JOSÉ HERNÁNDEZ
Va néixer el 1944, sord, a Badalona (el Barcelonès, Barcelona). La seva primera afició va ser el futbol: va jugar com a porter en un equip del seu barri i va aspirar a ser blaugrana però la Federació, donada la seva discapacitat, no li va permetre tenir fitxa de jugador. Amb 17 anys, treballant en un taller metal·lúrgic, es va passar a la boxa.
Es va proclamar onze vegades campió d'Espanya del pes superwélter, i en una ocasió del pes mitjà. Va triomfar a Europa quan el 1970, a Barcelona, va aconseguir el títol continental en vèncer per KO, en el catorzè assalt, a l'alemany Gerhard Piaskowy. Va retenir la seva corona en tres ocasions, vencent per punts a Berlín en 1970, fent combat nul també a Barcelona davant el francès Jacques Kechichian. Va arribar a disputar el títol mundial de la categoria del pes superwélter davant el medalla de plata en els Jocs Olímpics de Roma, l'italià campió del món Carmelo Bossí. La seva dona volia que deixés els combats i Hernández explicava: «Ella, quan em veu, si m'estan pegant es retira als vestuaris i quan vaig guanyant, surt. Es preocupa en veure'm amb punts a la cara, ulls inflats... Pensa que puc acabar malament».
Va tenir problemes de cor i li van retirar la llicència. A sobre, no li van pagar les bosses que se li devien. Després de retirar-se als 39 anys, va seguir amb el seu treball de polidor de metalls en un taller del barri barceloní del Poblenou i la nostàlgia dels guants li va portar a impartir paral·lelament classes de boxa en un gimnàs
INOCENCIO JUNCAR
Va néixer en el poble de Nonaspe, a la Franja d'Aragó, en el límit de la Terra Alta, el 28 de desembre de 1861. Era fill de pagès. El pare va morir quan ell tenia tres anys. Era sord, i la mare vídua tenia dificultats per a cuidar-lo. El van poder ingressar a la Casa de Caritat de Barcelona, on potser podria rebre algun tipus d'ensenyament. Ingressà el 2 de març de 1865 i s'hi va estar tota la vida.
Quan tenia cinc anys una infecció als ulls (oftalmia purulenta), el va deixar cec. En aquell temps els nens amb deficiències sensoriels podien rebre ensenyament a "l'Escola Municipal de cecs i sords-muts" de Barcelona.
Jaume Pastor, qui va escriure sobre la seva vida, explica que quan Juncar començà a anar a aquesta escola no tenia cap instrucció. Va tenir un primer mestre de qui ell guardava molt bon record, el senyor Antoni Rispa (1836-1869), que malauradament va morir aviat. El segon mestre va ser el Sr. Francesc d'Asís Valls i Ronquillo, que va poder fer amb ell una tasca docent extraordinària. Aconseguí que aprengués moltes coses, ateses les possibilitats de comunicació. L'èxit va ser important i en les festes de finals de curs, o en altres actes, Inocenci Juncar era ensenyat com un cas extraordinari d'aprenentatge, que algunes vegades fou presentat a les autoritats o recollit per la premsa.
LIDIA LEÓN
De 1972 a 2014, sordcega i lluitadora. Va néixer a Lliçà d'Amunt (el Vallès Oriental, Barcelona) en 1972; va estudiar a l'escola ordinària fins a superar l'educació secundària, obtenint posteriorment una diplomatura universitària com a Educadora Social.
Als 21 anys, fruit d'una llarga malaltia que l'afectada des dels 14, va perdre per complet l'oïda i de manera parcial la vista, la qual cosa inevitablement va condicionar el desenvolupament ulterior de la seva vida. Als 17 anys se li va diagnosticar una neurofibromatosi tipus II, una malaltia hereditària, progressiva i degenerativa. Apareixen tumors cutanis i també en el cervell i la columna, i es van perdent facultats físiques. “M'han operat moltes vegades –va explicar en una entrevista-. Als 20 anys em vaig quedar sordcega, a penes veig contorns amb l'ull esquerre, i no puc caminar. Per si no fos prou, també vaig passar una leucèmia”.
Va treballar com a comptable i secretària en una empresa del ram de la construcció, i va ostentar el càrrec de Subdelegada per a Catalunya de l'Associació de Sordcecs d'Espanya (ASOCIDE); va participar a més en nombroses iniciatives (fòrums, conferències, tallers…), encaminades a divulgar les necessitats de les persones sordcegues, havent-hi també publicat diversos treballs relacionats, com els llibres Resultat Final en 2001, i Molta guerra per donar en 2013.
El 13 de desembre de 2014 va morir després d'una llarga lluita contra la malaltia i va deixar a ASOCIDE i a les persones sordcegues sense una gran lluitadora pels seus drets.
JUAN LÓPEZ (JAN)
Va néixer a la localitat de Toral de los Vados a la comarca lleonesa del Bierzo el 13 de març de 1939, però Jan, de molt nen es va traslladar amb la seva família a residir a Barcelona.
Completament sord des dels 6 anys, els seus pares li van encoratjar llavors perquè es dediqués al dibuix. Després d'estudiar delineació mecànica i treballar en una fàbrica d'insígnies, va emigrar al costat de la seva família a Cuba i allí van residir des de 1959 fins a 1969. Va treballar en l'Havana, en la TV Cubana i més tard en l’ICAIC (Instituto Cubano de Arte e Industria Cinematográficos) com a tècnic assessor i dibuixant animador.
Deu anys després, de tornada a Barcelona, casat i amb dos fills, va aconseguir col·locar-se en l'editorial Bruguera, on va realitzar contes infantils i encunyacions, col·laborant secundàriament en revistes com la Gaceta Junior i Strong, continuant personatges com Lucas i Silvio (1969- 1979). El 1973 va rebre l'encàrrec per part d'Antonio Martín de realitzar una obra que servís de paròdia a Supermán per a una petita editorial i Jan va crear l'esbós del qual seria el seu personatge més conegut: Superlópez. El 1974 aconsegueix col·locar-se a l'editorial Bruguera gràcies a Miguel Pellicer, al qual va conèixer en els Estudios Macián. Un any després s'encarrega ja de la Col·lecció Cole-Cole, amb guions de Francisco Pérez Navarro, i d'il·lustrar historietes i encunyacions sobre els personatges de dibuixos animats més famosos de la televisió, com Heidi (1975-76), Marco (1977) i L'Abella Maia (1978). El 1978 Bruguera li va encarregar un nou personatge per a l'editorial i Jan va recuperar al seu Superlópez. El 1981, Bruguera va demanar a diversos autors la creació d'una mascota per a la seva revista Pulgarcito. Jan presenta a un nen homònim que estava inspirat en el famós personatge de contes per a nens però portat a l'època actual. Per a sorpresa de l'autor, la direcció acaba seleccionant a Pulgarcito.
El 2002 va rebre el Gran Premi del Saló del Comic de Barcelona. Més tard, el 28 de desembre de 2012 es va anunciar que s'atorgava a Jan la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles arts concedida pel Ministeri de Cultura, a la qual va renunciar el 31 de desembre del mateix any per «ètica personal», a causa de les «circumstàncies socials i polítiques actuals». Es va adherir a la causa independentista del procés sobiranista català de 2017, realitzant vinyetes de "Superlópez del SÍ", en les quals el personatge de Jan mostrava el seu suport al referèndum d'independència i a la separació de Catalunya com a estat (l'autor ja havia revelat prèviament que "Catalunya és una nació amb història, llengua i cultura pròpies").
Al febrer de 2022, l'editorial Bruguera va publicar l'últim títol de les aventures de "Superlópez" amb l'obra titulada genèricament "Somnis frikis"
RICARDO LORENTE
Va néixer a Barcelona el 1904. Als 2 anys va contreure una meningitis i aquesta malaltia li va provocar la sordesa.
Va estudiar a l' Instituto Catalán de Sordomudos de Barcelona que estava prop de l'Arc del Triomf d'aquesta ciutat i als 14 anys es va posar a treballar de pintor, en la companyia Vilaró i Valls S.A., ofici que va exercir fins a la seva jubilació.
De molt jove es va fer soci de la SSMSC i el Cercle Recreatiu de Sordmuts de Barcelona, per a posteriorment ingressar en el Club Esportiu de Sordmuts de Barcelona. Va formar part del primer equip de futbol, sent considerat com un dels primers jugadors sords de Catalunya i Espanya. Va ser el porter de l'equip del 1924 fins al 1926.
El 14 de juny de 1936 va prendre part activa en la II Assemblea de Societats de Sordmuts d'Espanya, celebrada a Madrid, resultant ser un dels fundadors de la Federació Nacional de Societats de Sordmuts d'Espanya, avui CNSE, en signar, conjuntament amb altres sords l'acta fundacional.
També es va preocupar per l'adaptació de l'esport i les seves regles a les persones sordes tant al futbol com altres disciplines. A més, va ser un gran artista de teatre i excel·lent manyaga. Va morir a la seva ciutat natal el 1988.
ELENA MATEU
Va néixer a Sabadell (el Vallès Occidental, Barcelona) al 1932 i va morir el 2015 en la mateixa ciutat.
La seva primera etapa escolar la va cursar, durant la Guerra Civil, en una escola particular. En acabar-la i seguint les passes dels seus familiars, va continuar la seva educació en el col·legi local de les Escolàpies. Als 15 anys, ja òrfena de pare, assassinat durant la guerra, va entrar a treballar a l'Ajuntament de Sabadell com a auxiliar administrativa. Va ser a l'Ajuntament, en 1958, on va tenir el primer contacte amb un grup de sords que, amb l'afany d'associar-se, sol·licitaven un local on reunir-se i desenvolupar activitats recreatives.
En 1959, el grup havia crescut fins a comptar amb 32 associats. Posteriorment va aconseguir la cessió a l'entitat, per part del municipi, d'un vell magatzem, que van dotar amb l'ajuda de tots d'un mínim de serveis. Va ser presidenta d'aquesta entitat des de 1959 fins a 1991 i, en deixar la presidència, va ser nomenada Presidenta d'Honor.
Elena va rebre diversos reconeixements, com la Creu de Sant Jordi de la Diputació (1975), la medalla President Macia de la Generalitat (1993), la Benedicció apostòlica de Joan Pau II (2002), el Premi Angel Calafell (2004). A més, l’ Ajuntament de Sabadell li va concedir la Medalla de la Ciutat al Merit Social (2009) i al 2010, en el V Congrés de la Confederació Estatal de Persones Sordes, «Conquistant Drets», li va ser concedit per la CNSE el premi, Juan Luis Marroquín, com a reconeixement a la seva labor per i amb la comunitat sorda.
ENRIQUE REBOLLAR
Va néixer a Bilbao (Biscaia) el 1923 i va residir a Barcelona, al costat de la seva esposa Núria Armengol Roca.
El 1949 va ser el fundador del Comité Español de Deportes Silenciosos (CEDS), que depenia de la FNSSE, quan estava com a president Juan Luis Marroquín Cabiedas. Va lluitar durant molts anys per a fundar la Federación de Deportes, però no ho va aconseguir; no obstant això, sí que va aconseguir fundar el Comité Español de Deportes Silenciosos. Va ser qui va ocupar més temps la seva presidència, des de 1959 fins al 1969. Va ser l'únic president d'una Federació d'Esports que va donar la placa en homenatge, com a fundador de la FEDS, a Enrique Rebollar, com a fundador del Comité Español de Deportes Silenciosos. Va assistir el juny de 1965 als X Jocs Olímpics de Sords a Washington DC (USA), al costat de Mario de Piniés, vicepresident del Comitè, com abanderats d'Espanya en la desfilada inaugural, però sense participació oficial d'Espanya en els Jocs per falta de pressupostos i ajudes.
Va ser vicepresident de la Federació Esportiva de Sords de Catalunya, des de 1988 fins a 1992. A més, també practicava diferents modalitats esportives com a futbol i petanca. En 2010, va rebre amb motiu del 30è aniversari de la Federació Esportiva de Sords de Catalunya, el Premi Especial per la dedicació durant la seva vida a l'esport de les persones sordes. Va morir a Barcelona en 2012.
PEDRO SEGIMÓN
Va néixer sord a Barcelona en 1904, primer de sis germans. Va ingressar al Colegio de la Purísima de nens sords i després a l'Instituto Catalán de Sordomudos, que dirigia Emilio Tortosa Orero i on els seus companys li van assignar el signe distintiu personal que, encara que progressivament estilitzat, li identificaria d'ara endavant entre els sords: Rínxol-en-la-templa.
El seu oncle Pedro Mila, segon marit de Roser Segimon, col·leccionista de pintura clàssica, li va plantejar a la mare del noi que es formés en dibuix i en pintura per a poder fer-se un nom com a pintor de cavallet. Com tots els artistes catalans de l'època, va decidir estudiar pintura a la Llotja, l'escola local de Belles arts, que comptava entre altres excel·lents professors, amb el retratista Feliu Mestres Borrell.
El desembre de 1923 va ingressar com a soci en el Real Cercle Artístic i més tard, a Madrid, va fer amistat amb els pintors Ramón i Valentín Zubiaurre i amb Ángel Garavilla, tots sords com ell i tots bascos. Acabada la Guerra Civil, es va casar el 2 de desembre de 1939 amb María Ángeles Valentí i, en 1941, va fundar Acción Católica de Sordomudos de Barcelona (actual CERECUSOR) de la qual va ser elegit primer president.
Després de celebrar diverses exposicions, en 1976 el seu estat de salut es va deteriorar ràpidament i va morir el 20 de juny del mateix any. Els premis Segimon que atorga anualment CERECUSOR honren la seva memòria.
EMILIO TORTOSA
Va néixer a la Font de la Reina (Castelló) en 1876. El 1883 va ingressar en el Col·legi Imperial de nens de Sant Vicent Ferrer de València i més tard, en 1895, va obtenir el grau de mestre de Primer Ensenyament Superior.
El seu primer contacte amb els sords va ser com a auxiliar de vigilant dels nens de la Casa de Misericòrdia de València i també va exercir allí de mestre auxiliar els dies festius. Ja en 1897, va ser nomenat professor del Col·legi Valencià de Sordmuts i Cecs, dedicant-se a l'ensenyament oral. Va col·laborar llavors en la traducció del segon tom (didàctica) de l'obra del professor Julio Ferreri, El Sordmut i la seva Educació.
Va fundar el 1904, a Barcelona, l'Institut Català de Sordmuts, la primera institució privada d'aquest caràcter a Espanya. Dos anys després, a l'Assemblea Nacional de Mestres de Sordmuts, a Madrid, va defensar amb passió el mètode oral d'ensenyament. En 1909, va fundar la Societat de Socors Mutus entre els Sordmuts d' ambdós sexes de Catalunya. L'any següent va ser nomenat per oposició professor de l'Escola Municipal de Sordmuts, dedicació que va alternar amb la seva actuació privada en l'Institut. Tot i que la Guerra Civil va trastocar els plans d'Emilio Tortosa, el 1938 va continuar dirigint el personal docent de Sordmuts de la Casa Provincial de Caridad. Finalment, el 1954, 5Oº aniversari de la fundació de l'Institut, se li va concedir la Creu d'Alfons X el Savi pel govern espanyol com a reconeixement a la seva labor.
FRANCISCO TORTOSA
Va néixer a Barcelona en 1926. En aquesta ciutat, aniria substituint al seu pare Emilio com a director de l'Institut Català de Sordmuts (privat), de l'Escola Municipal de Sordmuts i del Centre Municipal Fonoaudiológico José Maria de Porcioles en 1972.
Va ser professor de «sordomudística» a l'Escola de Logopèdia de Barcelona, lloc que va heretar del seu pare. La seva labor pedagògica va marcar els últims anys del franquisme i el període de la transició democràtica espanyola. «Don Francisco» o «el Professor Tortosa» eren referències gairebé obligades per part dels seus alumnes, companys, autoritats i persones sordes del moviment associatiu. També va ser intèrpret oficial de l'Audiència en substitució del seu pare; molts dels seus alumnes recorden que molt sovint interrompia les classes perquè havia d'atendre la seva labor com a intèrpret i acudir al jutjat.
Va publicar l'obra "Sordomudez" (1968) al costat de Jordi Perelló Gilberga, rebatejada com a "Sordesa profunda bilateral prelocutiva" (1992). Si arran dels canvis que va originar la nova política educativa d'integració, Francisco va haver d'abandonar la direcció del “Fono” en 1981, no es va rendir i va continuar duent a terme a l'Ajuntament de Barcelona una extensa recopilació de totes les actes de l'educació del sord des de l'any 1880 i també es va dedicar a l'ensenyament de sords adults analfabets a l'escola Francesc Layret de Barcelona. Va morir el 1990.
ERNESTO VENTÓS
Va néixer a Barcelona el 1945 i va morir el 2020. Va estudiar el batxillerat en el Col·legi Sant Gregari de la ciutat i, més tard, va rebre classes particulars amb els professors Guixá, Francisco Tortosa i Pilar Tortosa.
El 1962, als 17 anys va començar a treballar amb el seu pare, prestigiós perfumer. Més tard, des de 1965 fins a 1968, va estar a Suïssa i a França formant-se. Es va integrar de molt jove a l'empresa de destil·lació d'essències que en 1916 havia fundat el seu avi, i que actualment ha evolucionat en dues indústries, Ventós, S. A. dedicada a la venda de matèries primeres i de LUCTA, S. A., dedicada a la fabricació de fragàncies, aromes i additius per a la nutrició animal de gran implantació en el mercat internacional.
El 1990, va inaugurar la fàbrica Ernesto Ventós S.A., a Cornellà de Llobregat i va iniciar una etapa d'expansió fins aconseguir un nivell destacat en el sector amb un fiançament del negoci en el mercat internacional. La sordesa va permetre que el seu olfacte es desenvolupés de manera especial i com ell deia, «un bon nas es forma des de nen, amb tenacitat i esforç, desenvolupant una memòria olfactòria que amb els anys pot recrear milions d'olors».
Però més enllà d'aquest vessant professional, arran de l'exposició “Suggestions olfactives” celebrada el 1978 en la Fundació Joan Miró de Barcelona on van participar diversos perfumers, entre els quals estava Ernesto, va sorgir la idea que amb el temps arribaria a ser col·lecció olorVISUAL, en la qual les obres que la conformen evocaven un record olfactori per al col·leccionista Ernesto Ventós.
Era un col·leccionista atípic, perquè no es limitava a comprar les obres d'art que li agradaven. Les peces que incorporava a la seva col·lecció responien a alguna cosa més, ja que el que realment atreia a Ventós, era trobar aquelles obres d'art que, més enllà de l'aspecte visual, estimulessin la seva memòria olfactòria.
Ell mateix es va reservar un temps i un espai per a realitzar les seves pròpies obres que va donar a conèixer amb el nom de NASEVO (paraula sorgida després d'unir NAS i EVO, l'acrònim del seu mateix nom). Així, el de l'olfacte va ser un sentit molt present en la quotidianitat de Ventós .
Un fet curiós és que un de les seves olors preferides era el del fem, segons ell, per «la nota animal i natural que conté».