Símbols nacionals
Senyera
Les quatre barres que van derivar en bandera de Catalunya apareixen ja en un segell de Ramon Berenguer IV l'any 1150, encara que el seu origen mitològic també es vincula a Guifré el Pelós quan, després d'una batalla, el rei franc Carles el Calb va untar els seus dits a la sang del noble i va dibuixar les quatre barres vermelles sobre el seu escut daurat, atorgant-li així una divisa. Aquest conjunt era el distintiu dels comtes de Barcelona i, si bé en algunes èpoques les línies es van dibuixar horitzontalment, es va acabar imposant la disposició vertical, actualment oficialitzada mitjançant l'Estatut d'Autonomia de 1979.
L´himne: Els segadors
La Llei del Parlament de Catalunya de 1993 defineix que l'himne nacional de Catalunya és Els segadors. Basat en un idil·li popular del segle XVII, que havia recollit el filòleg i escriptor Manuel Milà i Fontanals, la lletra actual és d'Emili Guanyavents, que l'any 1899 va guanyar un concurs convocat a aquest efecte per la Unió Catalanista, i que va motivar una apassionada polèmica. La música la va posar l'any 1892 Francesc Alió, que va adaptar la melodia d'una cançó ja existent. L'himne fa al·lusió al Corpus de Sang, el motí ocorregut a Barcelona el 7 de juny de 1640 i que va donar lloc a la guerra dels Segadors, la contesa que va enfrontar els catalans i les tropes de Felip IV. En el text destaquen les al·lusions als pagesos, a la terra i a les llibertats.
La Diada: festa nacional
La festa nacional de Catalunya se celebra l'11 de setembre i en aquesta es recorda la pèrdua de les llibertats i les institucions catalanes derivada de la derrota a la guerra de Successió, l'any 1714. Amb la commemoració es pretén recordar l'anhel per la conservació de la identitat. Després de la caiguda de la dictadura franquista, l'11 de setembre van tenir lloc grans manifestacions en demanda de l'autonomia. Avui, per la Llei del Parlament, la Diada és la festa nacional de Catalunya.
Tió
El tió és l'element central d'un dels rituals nadalencs més viu i, al mateix temps, més antic que conservem. El costum és més o menys igual a tot arreu. Dies abans de Nadal apareix aquest tronc.
El moment màgic arriba el dia de fer-ho cagar o fer el cagatió. Avui dia es fan cagations col·lectius a les festes de Nadal d'escoles i associacions, dies abans de la festivitat. A les cases, en canvi, se sol fer el dia de Nadal o la nit abans; cada família ho fa segons el costum o les necessitats. Abans de fer el cagatió, els nens solen acostar-se al pessebre a cantar nadales; també hi ha qui escalfa els bastons o els mulla, perquè diu que tirarà més regals. Arribat el moment, els nens armats amb els bastons comencen a copejar el tió amb força, mentre canten una cancioncilla de la qual hi ha moltíssimes variants, segons el territori, les procedències familiars, etc. Una vegada ben escalfat a força de garrotazos, s'aixeca la manta que ho tapa i es descobreixen els obsequis que ha tirat. És tradició que retorni, entre més coses, les postres del menjar de Nadal, neules i torrons.
Amb el temps i la desaparició del foc en el sòl de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar el tronc després del cagatió i d'utilitzar les cendres com a elements de protecció contra el raig, els insectes, etc., a les cases i els camps. Actualment els tions s'han "urbanitzat" i s'han convertit en uns simpàtics elements de l'imaginari nadalenc, coberts amb barretina i amb una cara amb un somriure dibuixat.
El caganer
El caganer és una de les figures més característiques i populars del nostre pessebre.
Encara que és a Catalunya on aquesta figura ha fet fortuna, no és en absolut exclusiva del pessebre català. Podem trobar caganers a Múrcia, Portugal, Nàpols, etc.
La iconografia tradicional presenta al caganer com un home amb barretina, ajupit i amb les natges en l'aire, que fuma pipa o un cigar i que de vegades llegeix el periòdic. De tant en tant aquesta figura va acompanyada d'un porquet que olora per darrere amb curiositat.
Des de fa uns quants anys, alguns creadors de figures recreen en el caganer a personatges d'actualitat. Podem trobar a jugadors de futbol, a polítics, al papa, a actors i a cantants.
Tot sembla indicar que aquest personatge es va introduir en el pessebre a la fi del segle XVII o principis del XVIII. Però no era en absolut una imatge de nova creació: les antigues rajoles dels oficis ja l'havien representat.
Encara suscita controvèrsia la interpretació d'aquest personatge dins del pessebre. L'interrogant continua sense resposta.
Diada de Sant Jordi
La llegenda de Sant Jordi explica que després d'un aferrissat combat entre el cavaller i el drac, la bèstia va caure travessada per l'afilat acer i que de les gotes de sang que queien en el sòl va néixer un roser que floria amb profusió cada mes d'abril. Aquesta és l'explicació que la tradició oral dóna al costum de regalar roses pel Dia de Sant Jordi, el 23 d'abril.
Llegendes i relats imaginaris a banda, sabem que la tradició d’obsequiar amb roses les enamorades ve de lluny. El lligam de Sant Jordi amb el món de la cavalleria i l’amor cortès pot haver estat el germen de la tradició. També sabem que al segle XV se celebrava a Barcelona l’anomenada Fira dels Enamorats i que al voltant del Palau de la Generalitat s’instal·laven venedors d’aquesta flor. Al mateix temps, ja era costum d'obsequiar amb una rosa les dones que assistien a l’eucaristia oficiada a la capella de Sant Jordi del palau. I, finalment, hi ha qui diu que el costum de regalar roses té arrels romanes, concretament de les festes en honor de la deessa Flora, que més tard foren cristianitzades.
Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho relaciona amb l’arribada del bon temps . Per una altra banda, la flor de Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat, com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut reivindicatiu de la festivitat.