Festes populars
La sardana
La sardana és una dansa popular catalana, fruit de l’evolució experimentada per antigues danses populars que va assolir la seva estructura actual a mitjans del segle XIX, tot coincidint amb l’embranzida del corrent culturalitzador de la Renaixença.
La sardana actual es caracteritza, coreogràficament parlant, per ser una dansa que es balla en cercle, amb un nombre indeterminat de balladors d'ambdós sexes encarats vers l’interior del cercle el qual fan oscil·lar a dreta i esquerra alternativament, agafats de les mans, les quals resten baixes en els curts i alçades en els llargs; per ser una dansa col·lectiva i individual alhora, ja que permet l’entrada i sortida a la rotllana de qualsevol persona en qualsevol moment.
Revetlla de Sant Joan
Sant Joan: festa del solstici d'estiu, relacionada amb el foc i l’aigua (24 de juny). Són habituals les revetlles amb coca i les fogueres acompanyades de petards i coets.
Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s'encenen quan el sol es posa i s'alimenten fins a ben entrada la nit, o la matinada, amb tot tipus d'andròmines combustibles. Atreta pel magnetisme del foc, la gent es reuneix, canta i balla al voltant d'elles i els més atrevits salten per damunt o trepitgen les brases.
Se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l'arrelament en l’àmbit familiar. El fet és que la tradició dels focs es manté ben viva gràcies al contingut social, col·lectiu i cerimoniós que porta implícit.
L’ús de pirotècnia és un dels derivats del ritual dels focs: la nit de Sant Joan s’encenen i esclaten bengales, piules, trons voladors, traques, volcanets, coets sorpresa, rodes, bombetes, xiuladors i focs d’artifici, i aporten soroll i lluminositat a la festa.
Castellers
Els castells són construccions humanes en forma de torres, en les quals cada casteller es posa dempeus damunt de les espatlles de el casteller de sota. Les altures poden variar, de quatre pisos a deu. Segons la composició del tronc i l'altura, els castells reben un nom o un altre.
Si bé són originaris del Camp de Tarragona des del segle XVIII, tot fa suposar que són una evolució dels balls de valencians o muixerangues.
Actualment trobem colles castelleres per tot el país, en la Catalunya Nord, en les Illes Balears i fins i tot algunes representacions a Hispanoamèrica.
Les actuacions castelleres acostumen a ser un dels plats forts de les programacions de les festes majors, on les colles ofereixen les millors construccions que tenen preparades. En algunes festivitats, l'alt grau de competitivitat capta l'interès dels mitjans de comunicació, que duen a terme grans desplegaments per retransmetre les construccions.
La singularitat i el gran valor patrimonial del fenomen casteller van provocar que el 16 de novembre del 2010 la Unesco inclogués els castells humans en la Llista Representativa de el Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, amb el que van adquirir una categoria universal.
Correfoc
El correfoc és un espectacle de carrer en què el públic interactua amb el foc i els diables. Generalment es fa de nit, té un itinerari fitxat i, a més dels diables, hi solen participar peces d’imatgeria festiva, principalment dracs. Els diables porten tota mena d’elements pirotècnics, com ara carretilles, francesos, sortidors i carrutxes, que van cremant mentre avança el recorregut. Els assistents juguen a un estira-i-arronsa amb els diables: els empaiten, els esquiven o es posen a recer del seu foc.
Diuen que el correfoc va néixer a Barcelona espontàniament per les festes de la Mercè del 1978. En aquell moment de recuperació de la cultura popular i tradicional, un grup d’activistes culturals i alguns membres de Comediants van voler organitzar un espectacle de foc. La idea inicial era un ball de diables clàssic, però d'una manera totalment inesperada el públic assistent va unir-se a la representació i la dotà de moviment.
De llavors ençà, el correfoc ha esdevingut una peça indispensable en moltes festes del país. El més freqüent és el que va destinat als adults, però en molts llocs, com ara a Barcelona, també se’n fa un d'infantil. Per participar-hi cal respectar unes normes de seguretat bàsiques, com ara anar ben protegit i evitar riscos innecessaris.
11 de setembre
L'11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya.
El 1714 Catalunya estava immersa en la Guerra de Successió espanyola, que es lliurava pel tron hispànic. El 1700 va morir Carles II d'Espanya sense descendència i es van presentar dos aspirants a la Corona: per un costat, el duc Felip de Borbó, i per un altre, l'arxiduc Carles d'Habsburg, membres de les dinasties més poderoses de l'època.
L'11 de setembre de 1714 tingué lloc la darrera defensa de Barcelona després de 14 mesos de setge davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la qual els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil, ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrant-se els filipistes a la part de la Corona de Castella (Castella, Andalusia i nord-oest de la península), i els austriacistes a la Corona d'Aragó (Regne d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca).
Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític uniforme a gairebé tots els seus dominis, que a partir d'aquell moment comprengueren, a més de la Corona de Castella, la d'Aragó. Es van derogar els privilegis nobiliaris, els Furs locals i les institucions d'autogovern abans respectades per la Casa d'Àustria a tots els regnes declarats austriacistes (Menorca, llavors sota domini anglès, se'n va escapar temporalment). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.
El primer acte de commemoració de l'Onze de Setembre fou la missa oficiada a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres, en honor dels màrtirs morts, que es dugué a terme l'11 de setembre de 1886.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal, s'instal·là l'estàtua en honor de Rafael Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. Des del 1891 l'entitat Foment Catalanista, entitat adherida a la Unió Catalanista, s'encarregà d'organitzar la tradicional vetlla necrològica en honor dels màrtirs del 1714 a Barcelona, actes que s'anaren expandint a altres viles i ciutats.