Les muntanyes de Catalunya dibuixen una geografia de paisatges colpidors. Des dels espessos boscos del massís del Montseny fins als paisatges de roques agrestes que porten fins als becs més alts, Catalunya ofereix diverses possibilitats per gaudir de la naturalesa en tots els seus vessants.
Amb una superfície de 32.107 quilòmetres quadrats, Catalunya concentra una orografia molt variada i compartimentada, amb serralades que segueixen la línia costanera, depressions a l'interior, pics que arriben als 3.000 metres als Pirineus i, 250 quilòmetres més al sud, un delta que recull els sediments d'un dels rius més cabalosos de la península Ibèrica: l'Ebre. Allà on els Pirineus s'enfonsen a la Mediterrània comença la Costa Brava, que es perllonga al llarg de 214 quilòmetres, alternant zones rocoses en què s'obren nombroses cales i algunes platges molt extenses al golf de Roses i l'Estartit-Pals. La costa continua cap al sud fins a completar 547 quilòmetres de longitud. Des del Maresme fins al delta de l'Ebre és predominantment plana, amb grans platges.
La mateixa orografia condiciona notablement el clima. Encara que es pot dir que els hiverns són suaus i els estius, calorosos i secs, les temperatures oscil·len considerablement de la línia de costa a les planes de l'interior i els Pirineus. Als mesos freds (desembre, gener i febrer), la temperatura mitjana a Catalunya és de 6-7 graus. Al començament de la primavera (març i abril), oscil·la entre els 11 i els 13 graus i puja fins als 17 al maig. A l'estiu, va dels 24 graus del juny, juliol i agost fins als 20 graus del setembre. A la tardor, baixa fins als 17 graus a l'octubre i els 11 al novembre. No obstant aquestes dades, a la franja litoral i les planes aquestes temperatures són notablement més altes a l'estiu i se situen amb freqüència al voltant dels 30 graus. I a l'hivern, les temperatures són força més baixes als Pirineus i a la Depressió Central i és habitual que oscil·lin entorn dels zero graus. La pluviometria també és molt irregular, encara que els cims dels Pirineus mostren neu abundant a partir del mes de desembre que acostuma a mantenir-se fins a la primavera.
Catalunya té 7.508.106 habitants, segons el cens de població de l'any 2015, després d'uns anys de continuat augment a causa sobretot de la immigració estrangera. Des que es va iniciar el segle s'ha produït un increment d'un milió de persones, fet que situa Catalunya, amb un creixement del 3,4 per mil, per sobre de la mitjana espanyola i europea. El creixement es correspon, quasi fil per randa, amb el nombre d'estrangers que actualment viuen a Catalunya: prop d'un milió.
L'impacte migratori ha estat especialment rellevant a l'àmbit metropolità de Barcelona, una àrea que amb quasi cinc milions de persones concentra més del 67% de la població de Catalunya.
El primer cop que es van superar els set milions d'habitants va ser l'any 2006. Des d'aquell moment, la comunitat representa el 16% del conjunt d'Espanya i és la segona amb més població, només per darrere d'Andalusia.
L'última gran onada migratòria s'havia registrat entre els anys 1950 i 1975, quan la població va créixer gairebé dos milions i mig d'habitants. En aquell període, en ple franquisme, els protagonistes van ser ciutadans procedents de tot Espanya, impulsats a marxar per les difícils condicions de vida dels seus llocs d'origen. Aquella immigració va fer créixer ràpidament i de forma desordenada la ciutat de Barcelona i la seva conurbació.
En aquests moments una mica més del 60% dels catalans són nascuts a Catalunya, un 20% van néixer a altres comunitats de l'Estat i al voltant d'un 15% són d'origen estranger. Un de cada tres catalans té entre 20 i 39 anys, el grup més nombrós de la població.